DE QUAN GURB FA UNA PARADETA ETECÉ.

DE QUAN GURB FA UNA PARADETA EN LA LLUNA DE VALÈNCIA I QUEDA TAN ENAMORAT QUE BAIXA A LA TERRETA PER A VORE QUÉ TAL I LA COSA ES QUE VA ANAR GENIAL I A L’ANY, LI ESCRIU UN POEMA AL COMANDANT PER A INFORMAR-LI DEL QUE LI HAVÍA PASSAT.

Estimat

comandant. 

Que m’he enamorat!

de València i dels valencians! 

Enca que no de tots ¿eh?

Bueno, ja tu saps això com va.

Jo no men puc anar

d’este enguiny i gràcia 

que envolta l’eròtica de ta pell,

sultana

a ritme de guitarra mora

eixugante als meus llençols de pasdoble de falla.

Perque comandant, 

no n’hi ha cosa més fina en este regne

que vore com li penjen les arracades

metre la llum atravessa el vidre

i fa l’ombra perfecta entre els seus cabells

que remoregen al seu coll

esperant a la lluna de València.

Comandant,

això es glòria

perque això el pague jo

i entre el pensat i fet 

he vist més perles del Turia

que fulles de llorer

i he vist com la mexa pren

de festa en festa

i pel camí , me minxe esta

i després quedem

pa l’esmorssaret

la picaeta, cervecetes i paella a llenya, 

Però en branca de taronger!

Comandant, 

això no pot ser, 

esta gent

m’embelesa amb el seu saber

perque ara ja sé, 

que tira més un pel de figa, 

que una maroma de vaixell

i que català, si no la feta la farà, 

que li diu el mort al degollat, 

però qui ta fet ixe forat!?

i que això? es meeel de romer

amos pa cagarse i no torcarse

i allò? es como si menjares peres i les cagares sanseres

i amor de monja i pet de frare, es tot aire

perque a la taula i al llit, al primer crit

i com no, els dinés i els collons, pa les ocasions

aixina es que pardal que vola

¡A la cassola! 

i am això ja ho han dit tot.

Comandant, 

tú no saps

¡Quins diumenges de reuniò social!

envoltant plats d’arròs 

amb amics i mistela per a tots

comandant meu, 

per a tú, també n’hi han plaers

de tot l’any, un mes

valència olora a churros i ara a xalxixes, mojitos i no sé qué més

però comandant, que te conec

no minxes xurros del últim día

o ten donarà un apretó que pa qué.

Ells són, 

pirotècnia al cor

son la llum i el color

l’arquitectura d’un Deu

que mai els ha deixat sols.

Són la lluna de València i Burjassot

perque no hi ha a València

un amant d’esta terreta

com jo. 

Son la tradiciò,

som més enllà de Gandía Shore

som la flor i la nata de la coentor, 

la peripècia de la improvisació

canyes i fanc

i banderes de mala sanc als balcons.

Som el progrés a contrarellotge

les paraules més boniques i dolçes

som el foc i la flama

som el coral romput del tiró

d’eixa vida arrevatada 

quan Estellés va tornar de l’estaciò.

Som la llum, 

som la póvora, 

som les portes de lo regne

som els xiquets de la verge

som el pulmó que atravessa la ciutat

som la música

som els somnis i la màgia de l’espencat

som la descàrrega de final de mascletà

som les senyores cridant als seus fills pa dinar

Som història, 

som la tía Visanteta

la reineta fallera, 

som la pirotècnia

som el cel roig

som la il.lustració i la lletra

i més foc i flama

i més foc i flama 

i flor de taronger i rondalla

per a començar a mitat any

una nova etapa

i oblidar la corrupció. 

Som.

Som.

Som Valencians

i açí 

men quede jo.